domingo, 27 de junio de 2010
La lluita armada
Abans de començar la meva història, dir-vos que la ciutat on tenen lloc els fets es fictícia.
Un cop dit això, us situaré. Ens trobem a Bratz, un país inventat, que situarem a l’ Amèrica del sud.
En aquesta ciutat, governava una monarquia totalitària que privava de tota llibertat al poble. El rei era molt cruel i no permetia cap mena d’ oposició. L’ exèrcit s’encarregava de mantenir a ratlla els civils amb una forta repressió contra tota forma de manifestació contrària al règim absolutista. L’extrema violència per part de les forces policials era la tònica habitual.
Però com a tot arreu, davant de la repressió, els civils es mobilitzen i formen grups clandestins per fer front al règim. Així va succeir a Bratz. Es van començar a crear molts grups que s’encarregaven de fer front a la repressió imposada per la monarquia, ja sigui amb manifestacions, amb atemptats contra membres de la cort reial o tot tipus de reivindicacions que creguessin que d’alguna manera els podia ajudar a superar l’ infern en que es veien immersos. No cal dir, que quan agafaven algun rebel, aquest era condemnat a mort directament i sense judici òbviament.
Aquests grups, sabien que havien de atemptar contra el rei per destrossar del tot aquell règim que ja estava decaient gràcies a les seves actuacions, van decidir posar-se tots d’acord i unir els seus esforços sota una mateixa bandera, d’aquesta manera els diferents grups es van organitzar i van començar a planificar molt més les seves accions per destronar la monarquia.
Els primers objectius d’aquest nou grup, anomenat La Lluita Armada,van ser objectius plenament militars, tals com, casernes generals, infraestructures portuàries, vies de tren etc.
L’objectiu real de “La Lluita Armada” seguia sent però fer una revolució popular i assassinar el monarca absolut, de manera que van estar treballant meticulosament en molts projectes diferents d’atemptar contra el rei i crear el pànic dins el palau reial.
Dudikkut es va convertir en el líder indiscutible després de dirigir amb èxit un atac contra un convoy del règim, que després d’ aquell impressionant succés van fer cas a totes les indicacions del nou líder i van començar a preparar sèriament l’ assalt final.
Es va decidir que fos el dia 22-11-1915 ja que el rei feia un passeig per tota la ciutat com a commemoració dels seus 40 anys de regnat, l’ operació es va calcular al mil•límetre, just en el carrer principal de Bratz un franctirador, home de confiança de Dudikkut, va disparar un tret colossal que va anar a parar just al cap del monarca, que va morir al instant, aquest fet va desfermar el caos entre els súbdits fidels al rei, que veien amb impotència el cos del seu rei, al terra i sense vida.
En aquests petits moments d’incertesa, els milicians de “La Lluita Armada” juntament amb tots els rebels que anaven contra el rei, van treure les armes que duien guardades mentre esperaven el seu moment i van iniciar una cruenta revolta contra els absolutistes que va acabar amb una victòria per part dels rebels, que van entrar al palau reial el dia següent del inici de la rebel•lió.
La monarquia va ser derrotada i els supervivents del règim, se’ls va obligar a anar a l’ exili.
Es va instaurar un govern provisional liderat per Dudikkut, el gran triomfador de la revolució popular, anys després es constituí la primera República de Bratz que va proclamar Dudikkut president de la República.
Signed, Dudu
Un cop dit això, us situaré. Ens trobem a Bratz, un país inventat, que situarem a l’ Amèrica del sud.
En aquesta ciutat, governava una monarquia totalitària que privava de tota llibertat al poble. El rei era molt cruel i no permetia cap mena d’ oposició. L’ exèrcit s’encarregava de mantenir a ratlla els civils amb una forta repressió contra tota forma de manifestació contrària al règim absolutista. L’extrema violència per part de les forces policials era la tònica habitual.
Però com a tot arreu, davant de la repressió, els civils es mobilitzen i formen grups clandestins per fer front al règim. Així va succeir a Bratz. Es van començar a crear molts grups que s’encarregaven de fer front a la repressió imposada per la monarquia, ja sigui amb manifestacions, amb atemptats contra membres de la cort reial o tot tipus de reivindicacions que creguessin que d’alguna manera els podia ajudar a superar l’ infern en que es veien immersos. No cal dir, que quan agafaven algun rebel, aquest era condemnat a mort directament i sense judici òbviament.
Aquests grups, sabien que havien de atemptar contra el rei per destrossar del tot aquell règim que ja estava decaient gràcies a les seves actuacions, van decidir posar-se tots d’acord i unir els seus esforços sota una mateixa bandera, d’aquesta manera els diferents grups es van organitzar i van començar a planificar molt més les seves accions per destronar la monarquia.
Els primers objectius d’aquest nou grup, anomenat La Lluita Armada,van ser objectius plenament militars, tals com, casernes generals, infraestructures portuàries, vies de tren etc.
L’objectiu real de “La Lluita Armada” seguia sent però fer una revolució popular i assassinar el monarca absolut, de manera que van estar treballant meticulosament en molts projectes diferents d’atemptar contra el rei i crear el pànic dins el palau reial.
Dudikkut es va convertir en el líder indiscutible després de dirigir amb èxit un atac contra un convoy del règim, que després d’ aquell impressionant succés van fer cas a totes les indicacions del nou líder i van començar a preparar sèriament l’ assalt final.
Es va decidir que fos el dia 22-11-1915 ja que el rei feia un passeig per tota la ciutat com a commemoració dels seus 40 anys de regnat, l’ operació es va calcular al mil•límetre, just en el carrer principal de Bratz un franctirador, home de confiança de Dudikkut, va disparar un tret colossal que va anar a parar just al cap del monarca, que va morir al instant, aquest fet va desfermar el caos entre els súbdits fidels al rei, que veien amb impotència el cos del seu rei, al terra i sense vida.
En aquests petits moments d’incertesa, els milicians de “La Lluita Armada” juntament amb tots els rebels que anaven contra el rei, van treure les armes que duien guardades mentre esperaven el seu moment i van iniciar una cruenta revolta contra els absolutistes que va acabar amb una victòria per part dels rebels, que van entrar al palau reial el dia següent del inici de la rebel•lió.
La monarquia va ser derrotada i els supervivents del règim, se’ls va obligar a anar a l’ exili.
Es va instaurar un govern provisional liderat per Dudikkut, el gran triomfador de la revolució popular, anys després es constituí la primera República de Bratz que va proclamar Dudikkut president de la República.
Signed, Dudu
martes, 22 de junio de 2010
L'origen
Estic fortament intrigat per un fet històric que resulta innegable a ulls de tothom. Si l’origen de la historia de la humanitat es dona a Àfrica, entenen que allà és on van aparèixer els primers homínids, la gran evolució s’hagi produït a la zona Europea.
Entenc que a l’origen tots érem iguals i segons comenta Friedrich Engels en
el llibre : “ El origen de la família,la propiedad privada y el estado” totes les races i tribus han passat pels mateixos estats a nivell familiar, el procés d’evolució s’ha donat a tot arreu i la única diferència és el temps; la meva pregunta doncs és la següent: quin es verdaderament el motiu de que els europeus hagin evolucionat tant i en canvi, la població africana, asiàtica i similars hagin quedat tant endarrerides?
Signed, Dudu
Entenc que a l’origen tots érem iguals i segons comenta Friedrich Engels en
el llibre : “ El origen de la família,la propiedad privada y el estado” totes les races i tribus han passat pels mateixos estats a nivell familiar, el procés d’evolució s’ha donat a tot arreu i la única diferència és el temps; la meva pregunta doncs és la següent: quin es verdaderament el motiu de que els europeus hagin evolucionat tant i en canvi, la població africana, asiàtica i similars hagin quedat tant endarrerides?
Signed, Dudu
martes, 8 de junio de 2010
Art contemporani
Voldria transmetre la meva humil opinió al respecte de l’art contemporani i la seva evolució.
D’entrada, voldria dir que estic totalment d’acord amb José Jiménez quan comenta que l’artista ha perdut aquella mitificació i màgia que el caracteritzava, davant el món actual, basat en el capitalisme i el consumisme desenfrenat.
Segons el meu parer, l’art ha perdut en part allò que el feia especial.
Mentre les grans obres d’art de segles anteriors, des del Partenó fins a “ La Liberté guidant le peuple”,m’ han aconseguit transmetre un seguit de emocions i sensacions, quan contemplo obres d’art contemporànies com ara La Sopa Cambell de l’esmenta’t Andy Warhol, no puc evitar una sensació combinada de decepció i menyspreu davant quelcom que em deixa totalment fred.
Sempre m’he preguntat qui és la persona que es veu en cor de considerar si quelcom és art o no, jo per part meva hem veig incapacitat per a respondre aquesta pregunta epistemològicament però sempre he dit que l’art és tota manifestació que produeixi un seguit de sensacions o emocions en l’interior de cada un de nosaltres.
Segons el meu parer, gran part de l’art contemporani està contribuint a desmitificar la figura de l’artista com molt bé afirma José Jiménez, ja que actualment, pràcticament qualsevol objecta que hom pot usar en la vida quotidiana pot ésser considerat art si està recolzat per una teoria acceptable per part de l’autor.
L’evolució de la ciència i la tecnologia ha privat a l’art d’algunes de les seves funcions tradicionals, es cert, el món que ens envolta està basat en un model purament econòmic que poc o gens entén les emocions o sentiments que l’art provoca però, mentre segueixi havent una població interessada en l’art tradicional, aquest seguirà existint.
Per acabar, tan sols comentar que malgrat que el concepte art és molt abstracte, la incapacitat de l’art contemporani per aportar-me o transmetre’m sentiments em fa incapaç de considerar-lo vertader art.
Signed, Dudu
D’entrada, voldria dir que estic totalment d’acord amb José Jiménez quan comenta que l’artista ha perdut aquella mitificació i màgia que el caracteritzava, davant el món actual, basat en el capitalisme i el consumisme desenfrenat.
Segons el meu parer, l’art ha perdut en part allò que el feia especial.
Mentre les grans obres d’art de segles anteriors, des del Partenó fins a “ La Liberté guidant le peuple”,m’ han aconseguit transmetre un seguit de emocions i sensacions, quan contemplo obres d’art contemporànies com ara La Sopa Cambell de l’esmenta’t Andy Warhol, no puc evitar una sensació combinada de decepció i menyspreu davant quelcom que em deixa totalment fred.
Sempre m’he preguntat qui és la persona que es veu en cor de considerar si quelcom és art o no, jo per part meva hem veig incapacitat per a respondre aquesta pregunta epistemològicament però sempre he dit que l’art és tota manifestació que produeixi un seguit de sensacions o emocions en l’interior de cada un de nosaltres.
Segons el meu parer, gran part de l’art contemporani està contribuint a desmitificar la figura de l’artista com molt bé afirma José Jiménez, ja que actualment, pràcticament qualsevol objecta que hom pot usar en la vida quotidiana pot ésser considerat art si està recolzat per una teoria acceptable per part de l’autor.
L’evolució de la ciència i la tecnologia ha privat a l’art d’algunes de les seves funcions tradicionals, es cert, el món que ens envolta està basat en un model purament econòmic que poc o gens entén les emocions o sentiments que l’art provoca però, mentre segueixi havent una població interessada en l’art tradicional, aquest seguirà existint.
Per acabar, tan sols comentar que malgrat que el concepte art és molt abstracte, la incapacitat de l’art contemporani per aportar-me o transmetre’m sentiments em fa incapaç de considerar-lo vertader art.
Signed, Dudu
L' església
Segons la meva opinió, l’ església es troba actualment en un estat precari. Els recents cassos de pederàstia i abusos sexuals no han fet més que perjudicar la imatge de la santa seu.
Penso que l’església està estancada en el seu propi conservadorisme i tradicionalisme i penso que si volen persistir, a la llarga hauran de variar les seves polítiques socials etc. El nombre de creients, disminueix als països del primer món, els anomenats desenvolupats, davant la força dels arguments científics, que ja fa uns anys que han guanyat pes i veracitat.
Els bastions mundials del cristianisme, segueixen a les zones de sud – Amèrica on encara estan en vies de desenvolupament, a mesura que la població rebi més i més cultura i informació, descendirà encara més el nombre de feligresos.
Els registres eclesiàstics espanyols, no seran menys que els dels altres països i considero que l’església viurà temps incerts, a mesura que la població es deslligui del fort component catòlic de la societat espanyola.
Signed, Dudu
Penso que l’església està estancada en el seu propi conservadorisme i tradicionalisme i penso que si volen persistir, a la llarga hauran de variar les seves polítiques socials etc. El nombre de creients, disminueix als països del primer món, els anomenats desenvolupats, davant la força dels arguments científics, que ja fa uns anys que han guanyat pes i veracitat.
Els bastions mundials del cristianisme, segueixen a les zones de sud – Amèrica on encara estan en vies de desenvolupament, a mesura que la població rebi més i més cultura i informació, descendirà encara més el nombre de feligresos.
Els registres eclesiàstics espanyols, no seran menys que els dels altres països i considero que l’església viurà temps incerts, a mesura que la població es deslligui del fort component catòlic de la societat espanyola.
Signed, Dudu
Suscribirse a:
Entradas (Atom)